Joan Isaac actuarà al Casal Robert Brillas el 4 de novembre

Les cançons de Joan Isaac –nom artístic de Joan Vilaplana i Comín– formen part dels darrers 50 anys de la història de Catalunya. Aquest espluguí, que anava per farmacèutic i va créixer al barri de La Plana, és una de les grans veus de la cançó i defensor de l’ofici de cantautor. El 28 de novembre farà un concert al Palau de la Música de Barcelona, que serà més que un concert. Un homenatge a tota una trajectòria: 50 anys de carrera, més de 300 cançons, 25 discos publicats, cinc llibres…

Però abans tindrem l’oportunitat de veure’l a Esplugues, en concret el dissabte 4 de novembre, al Casal de Cultura Robert Brillas, on també es presentarà el llibre 101 cançons, una selecció de cançons d’Isaac. L’activitat començarà a les 18.30 hores. L’entrada serà lliure, fins exhaurir localitats. Per això, aquest dilluns 30 d’octubre, a partir de les 9 hores, es podrà fer reserva d’entrada al web de Codetickets (https://entradas.codetickets.com/entradas/ajuntamentesplugues).

Reproduïm a continuació l’entrevista que publica la revista municipal EL PONT D’ESPLUGUES en l’edició de novembre del 2023:

– Què n’espera, del concert del Palau de la Música?

– Espero que vagi molt bé. És el final de la celebració dels meus 50 anys d’ofici i 70 de vida, que també ha inclòs un llibre antològic, amb una selecció de 101 cançons, i una integral discogràfica, amb els 25 discos que he gravat. La cloenda serà el concert del dia 28, amb convidats com Joan Manuel Serrat, Paco Ibáñez, Maria del Mar Bonet, Sílvia Comes… A més, el Palau de la Música és un lloc referencial, on hi vaig actuar fa més de 40 anys.

– Llavors, no és una retirada…

– No, penso que un artista, mentre tingui coses a dir, a cantar, a escriure…, i la capacitat de crear, no ho hauria de deixar mai. Fins i tot, diria que amb l’edat s’accentua aquesta necessitat de crear.

– Abans actuarà a Esplugues. En els darrers anys, ha fet diverses actuacions a la seva localitat natal. Com s’hi sent?

– Molt bé. Des que vaig passar la meva joventut, trobo que ha canviat a millor, és una ciutat magnífica, amb una activitat cultural important, amb un nombre d’associacions culturals molt gran. Quan vinc a cantar, reconec els meus passatges de joventut.

– Quins vincles li queden? O són tot records d’infantesa?

– Me’n queden molts, de vincles. Em retrobo amb amics d’abans, i recordem aquella efervescència cultural que hi havia a Esplugues al voltant dels escoltes de l’Agrupament Sant Jordi i, sobretot, de la Biblioteca, que era un centre neuràlgic on ens trobàvem cada tarda per estudiar, llegir, fer teatre, música… Eren dies feliços.

– Com recorda els seus inicis artístics?

– La meva carrera es va iniciar aquí, cap a finals dels anys 60, amb el grup Nosaltres, on hi havia el Marcel Casellas, el Carlos Collazos, el Jaume Abad… Després, cadascú va tirar per la seva banda. Llavors, es feien molt concursos per la comarca, i en veure que ens anava bé, vam decidir provar a Barcelona, a La Cova del Drac. El segon any que ens hi vam presentar vam ser finalistes, i el premi era la gravació d’un disc. Així vam entrar al món barceloní de la cultura i la cançó catalana, i va ser quan els representants de Lluís Llach em van oferir fer carrera en solitari, ja amb el nom de Joan Isaac.

– L’inici de la seva carrera en solitari coincideix amb l’eclosió de la figura del cantautor compromès amb les llibertats. Com ho veu ara, cinc dècades després?

– Més que el concepte de cantautor, m’agrada el de cançó d’autor… cançons que es caracteritzen per tenir lletres amb un alt contingut poètic. Llavors, era lògic que ens alineéssim amb posicions progressistes, de llibertat, i fóssim abanderats de causes polítiques i socials.

– I ara com ho veu?

– Sempre hi haurà coses per les quals lluitar. Ja no és el mateix vehicle, però segueix havent gent que fa cançó d’autor, com el Roger Mas… Cantants i grups que agafen el relleu de la meva generació, la de Ramon Muntaner o Marina Rossell, com nosaltres vam agafar el de Llach, Pi de la Serra, Raimon, Subirachs…

– I l’evolució de la cançó en català?

– Cantant i escriure en català continua sent una manera de defensar la llengua i la cultura d’aquest país. No tinc res contra qui canta en castellà o anglès, però encara considero que l’activisme en la llengua és molt necessari. I més en els temps actuals.

– També ha escrit poesia i prosa poètica. Es considera un artista integral de la paraula?

– Surt de la necessitat de crear. És diferent escriure cançons, amb la seva disciplina mètrica i melòdica, que poesia o contes. Però és cert que sovint escric versos, que després a vegades transformo en cançons. I, com que en tenia molts guardats, va sorgir la possibilitat de fer un llibre de poesia, Intimissimi, i un altre de prosa poètica, Penso, per tant escric. Sent gèneres molt diferents en quant a estructura, cançó i poesia estan molt lligades.

– Ha fet més de 300 cançons. Segurament, A Margalida és la més coneguda…

– La màgia d’aquest ofici passa perquè passin coses com la d’A Margalida, que vaig escriure en hora i mitja. Va ser una nit a casa, quan vivia al carrer llavors Dr. Riera (ara, 8 de Març). Em va sortir una melodia fluïda i ràpida, i pensant en quina lletra l’acompanyava, em va venir al cap la companya de Puig Antich –un dels darrers assassinats del franquisme–, a qui vaig conèixer i que havia desaparescut per raons polítiques. L’endemà, vaig proposar d’afegir-la al disc que estava fent llavors, com una més… i resulta que aquella cançó em va canviar absolutament la vida.

– Si no fos aquesta, quina triaria com la seva favorita?

– És molt difícil, però n’escolliria dues que a mi m’agraden: Quatre llunes, que em defineix bastant, i Per envellir demano poc.